dimecres, 21 d’agost del 2019

dimecres, 19 de desembre del 2018

Ràdio a l'escola

Des del passat curs a l'escola es fa ràdio en directe durant tots els dies al matí quan entren els nens.
Durant un dia a la setmana els alumnes de cicle superior fem tallers de llengua. Una de les propostes és el taller de ràdio, durant el qual preparem un programa amb informació d'interès per tots els nens i nenes de l'escola.

Fotos

Projecte l'Aneto - alumnes de segon

Els alumnes de segon varen treballar al projecte del nom de la classe i van fer una breu conferència pel cicle superior.
Varen treballar tot d'aspectes relacionats amb l'Aneto, que és el nom de la classe de segon, i amb unes diapositives varen acompanyar la seva exposició.

Fotos

diumenge, 28 de febrer del 2016

Arbres

Dos arbres i una olivera a veure
com  entren a la primavera i  com arriben a l'any que ve


dimarts, 12 de maig del 2009

MÉS QUE UN GOL


I tant que va ser més que un gol. Va significar el pas a la Final de la Champions de Roma. Aquest serà el partit que, o bé ho donarà tot als culés, o bé serà la gran decepció.
El partit d'anada al Camp Nou contra el Chelsea va ser un enfrontament molt físic per part dels anglesos, capaços de conjuminar força, velocitat i toc i fent d'ells un futbol que espanta. Hiddink va fer el partit que va planificar a Barcelona i va obtenir el resultat que desitjava: la porteria a 0.
Guardiola va plantejar un partit com sempre fa el Barça, basat en la possessió de la pilota, atacs que finalitzin amb xut a porteria, bona ocupació dels espais i unes transicions defensa-atac, atac-defensa que diria són perfectes. El Barça no va obtenir el resultat que volia, però l'objectiu de mantenir la porteria a 0 s'havia complert.
En el partit de tornada a Stamford Bridge ens vam trobar amb el que no hagués desitjat ningú (...menys els anglesos): un gol ràpid, a més va ser tota una canonada. Novament un partit físic i travat, més que mai, en què el Barça no podia ni xutar. Avança el partit i es complica amb l'expulsió d'Abidal. Avança el partit i Hiddink es torna cada cop més"ràcanu", arribant a canviar un davanter per un defensa.

Doncs arriba el Sr. Iniesta i en l'únic xut a porteria que fa el Barça va fer estallar l'alegria de tots els barcelonistes desplaçats a Londres i els que hi havia davant el televisor. Si jo ja tenir quasi taquicàrdia, imagina't els que eren veient el partit a l'estadi del Chelsea.
Les sensacions van ser indescriptibles, enorme felicitat (contenida, per no despertar el Pol, de tan sols 3 mesos), però una gran eufòria, nervis, exitació... i novament ganes de sentir els protagonistes del partit, llegir els diaris de l'endemà i finalment una tranquil.litat i seguretat mai vistes.
En pocs dies el Barcelona ens ha regalat dos moments esplèndits als aficionats. Esperem que Iniesta es recuperi i que la resta de plantilla continuï sent fidel al compromís que van prendre a l'inici de la temporada. Tots volem guanyar la Champions, però a Manchester m'han dit que també ho volen. Així és que, paciència i a esperar la final.

Vull destacar com a esplèndid, Andrés Iniesta; es va comportar com un SENYOR, Frank Lampard; el lleig de la jornada, Didier Drogba.

dimarts, 5 de maig del 2009

MÉS QUE UN PARTIT


De ben petit vaig sentir a parlar el algunes tertúlies de futbol del 0-5, la maneta, etc. Sort d'alguns programes esportius que de tant en tant donaven algun suport gràfic a una gesta que va fet el Barça l'any 1974 en què va guanyar el Madrid per un escandalós 0-5.
Realment al voltant d'aquell partit hi havia tota una màgia, uns jugadors que amb el pas del temps encara recordem, com Asensi, Cruyff, Reixach, etc. membres d'aquella gesta històrica. Quan tot això va passar jo tenia només 1 any i tant sols he pogut tenir referències del passat. Ara tinc 35 anys i puc dir que he estat testimoni d'una gesta comparable al 0-5, i qui sap si d'aquí un temps direm que millor i tot.


Però dissabte passat van tornar-se a donar els paràmetres necessaris per fer un nou històric resultat. El Barça, primer a la lliga, el Madrid segon a 4 punts. La premsa i l'entorn madridistes porten gairebé una volta del campionat donant la tabarra de la remuntada (cal dir que han obtingut bons resultats). El Bernabéu. S'acosta el final de la lliga (encara queden punts, però ja són pocs). El Madrid marca primer i d'hora.
...I ja està
Doncs resulta que el Barça va fer un partit com no s'han vist ni en cap altre club ni en cap altra selecció. Jo no hagués imaginat mai que es pugués veure tanta diferència entre el primer i el segon de la lliga. No ho vist ni amb el Numància o el Getafe, que estan a punt de baixar. Increïble, sense paraules. Tornem a tenir un partit per la història.

Sí, és un 2-6, i què!!!!!

Aquest resultat ha estat definitiu. Ha estat la manera que el Madrid toqués de peus a terra i s'adonés que el Barça guanyarà la lliga. Matemàticament hi ha punts, però tothom ha vist que el Madrid no té res a fer contra el joc del Barça.

Dissabte a la nit vaig tenir una sensació molt agradable, molta eufòria del que havia vist. Vaig marxar a dormir pensant en comprar el diari l'endemà.
El meu fill Pol, de només 3 mesos, sentirà a parlar, i molt, del Barça de Guardiola, Puyol, Valdés, Messi, Xavi, Iniesta, Henry, Etoo. Sentirà a parlar i veurà resums del 2-6. Seran resums que només ensenyaran els gols, es parlarà de la superioritat del Barça i ja està. Potser fins d'aquí a 35 anys més. Però el que jo vaig veure dissabte, 2 de maig, va ser increïble. El Madrid va haver de sortir a l'atac, a buscar el partit; però va arribar un moment que es veia els jugadors completament desorientats. En el mateix pla de televisió podies observar al voltant de la pilota (sempre del Barça) fins a 3 o 4 jugadors on tots feien alguna cosa diferent: recular a defensar la porteria, mirar el del costat, defensar l'home amb pilota, pressionar i recular, etc., completament desorientats.

Va ser tot un goig.

Visca el Barça. Tindrem la lliga... i qui sap (encara hi ha dos títols més en joc).

dissabte, 4 d’abril del 2009

TRO-GROS I CARAMELLES




S'acosten les caramelles i per mi han estat unes dates sempre relacionades amb el Tro-Gros de Súria.
Recordo de petit, estan encara a les fosques a l'habitació, amb no més de tres o quatre anys, com s'anava acostant el retruc dels trabucs. Entre ells el de l'avi i el pare.
No ho he dit mai, però per a mi han estat unes de les persones més importants de la meva vida. En bona mesura sóc i he fet el que he vist en ells dos.
El soroll se sentia de lluny, cada cop més a prop, després una pausa i tornava a allunyar-se. Eren les caramelles, en què el Tro Gros cantem, sovint una sardana, i ballem els CASCAVELLS.
Recordo de petit, amb no més de 4 anys, la mostra de les caramelles al pavelló. Jo, tant si com no, volia portar la faixa vermella. No era ni el trabuc, ni els cascavells, ni res de res; era LA FAIXA VERMELLA.
Amb el Tro-Gros m'ho he passat sempre molt bé. Sempre que agafo el trabuc recordo l'avi, amb el seu posat seriós (...però content) i la seva elegància. S'acostava a la colla i pel camí sempre tenia bones paraules per qui es creués amb ell. ...I jo el seguia i l'admirava.
Doncs ara, de la família, sóc l'únic que continua, però aviat vindrà el Pol (...esperem).
Des de fa unes dues Pasqües, doncs a Súria sovint comptem els anys per Pastorets o bé per Pasqües, se'm va acodir "trabucar" (disparar el trabuc) d'una forma original. Sempre hi ha algun o altre que té un estil propi (les cames, els braços, la posició del trabuc). Doncs això, alguna cosa original; i què vaig fer, ...doncs una cosa que d'entrada semblava una mica imprudent, però que em va agradar molt. Algú de la colla, com l'Artur o l'Òscar, també ho han fet. No és gaire pràctic, pels vestits, la pólvora,..., a més has de portar un trabuc que no falli. Si falla el trabuc pots fer molta pena. Doncs veieu-ho.Passeu-les felices (sempre vaig sentir a dir-ho al Franciscu Codina quan repreníem el camí després de cantar les caramelles i ballar els cascavells).